Cardona és una de les poblacions catalanes amb un pòsit d'història més dens i ric del país. Cardona ha tingut, durant segles, un protagonisme sociopolític de primera línia, que ha deixat un llegat monumental i patrimonial en general, singularment valuós i atractiu, per a les actuals generacions de cardonins/cardonines i visitants.
Cardona té una data de naixement per la història documentada: el 23 d'abril de l'any 986, el dia en què el Comte Borrell II atorgà la II Carta de Poblament, que actualment es conserva a l'arxiu històric de la vila. Però Cardona existia ja de molt abans, com ho testimonien les restes ibèriques que s'han trobat, i sempre vinculada a la riquesa de la Vall Salina que, amb el temps, va donar poder i influència als seus senyors, la nissaga dels Cardona: primer vescomtes, després comtes i finalment Ducs, amb jurisdicció sobre un territori equivalent al 6% de Catalunya.
La Vila neix sota el castell formant un raval o burg, cap a les darreries del segle X. El Castell desenvolupa una preuada situació estratègica envers la frontera amb Al-Andalus, i és cruïlla de camins entre els Comtats d'Urgell, Cerdanya-Berga i Osona-Barcelona. Aquesta condició geoestratègica, en un règim de llibertats que donen les dues cartes de poblament, més el factor polític de ser residència d'una cort vescomtal i el factor econòmic derivat de la riquesa que comporta l'extracció i comercialització de la sal cap a Europa,convertiran la incipient vila de Cardona i el seu castell en un centre polític i comercial de primer ordre.
L’explotació de la sal i l'establiment de la seu vescomtal d'Osona al castell van fer que Cardona i la seva vila exercissin la capitalitat territorial sobre el senyoriu jurisdiccional bastit pels seus senyors en l’àrea del Cardener entre els segles XII i XIV a costa del reialme, que els va dur a senyorejar sobre un vast territori d’uns 60 km de longitud per 50 de latitud, que anava des de la Vall de Lord fins a la Segarra, en un radi d’uns 40 quilòmetres al voltant del castell i vila de Cardona. L’anomenada, primer, com baronia de Cardona va passar a ser després vescomtat (1319), comtat (1375) i ducat (1491), en darrer terme.
Cardona esdevingué, així, cap i senyera del senyoriu jurisdiccional més important del Principat, fora del comtats primigenis d’època carolingia. Des d’aquí s’exercia l’administració fiscal i judicial d’aquest vast territori que, amb una extensió d’uns 1.952 km², representava el 6% del territori català. La clau de volta d’aquesta administració era la cort o cúria ducal, al voltant de la qual giravoltaven els diversos oficials al servei dels senyors, com ara el tresorer, el jutge i els batlles, encapçalats tots ells pel procurador o governador general. El govern delegat del comtat-ducat de Cardona es portava a terme mitjançant les tres batllies o demarcacions judicials i fiscals que dividien el seu territori, encapçalades respectivament per les viles de Cardona, Solsona i Sant Llorenç de Morunys, a les quals s’adjuntava l’anomenada Vegueria de Segarra, administrada des de les viles de Calaf i Torà.
A partir, però, de mitjan segle XV, les absències cada cop més perllongades dels senyors van fer que Cardona perdés projecció política en el conjunt del Principat en favor de les seus de vegueria reial com les ciutats i viles veïnes de Manresa, Cervera i Berga. En els segles següents, Cardona restava abocada a veure reduïda la seva capitalitat a la seva batllia homònima en el marc de les transformacions econòmiques, socials i polítiques esdevingudes a Catalunya.
La batllia o demarcació de Cardona integrava uns vint-i-cinc termes, que abastaven, a grans trets, el territori de l’actual conca mitjana del Cardener sota la influència del seu mercat local, tot coincidint amb el punt d’intersecció de les actuals comarques del Bages, Berguedà i Solsonès. La seva extensió era de 608 km², amb una població que, a les acaballes del segle XV, era superior als 2.000 habitants, dels quals un 45% corresponia a la vila de Cardona per un 55% dels termes circumscrits a la seva administració.
La influència de Cardona sobre la Catalunya central es va refermar també a partir de la dècada de 1652 amb l’ocupació del seu vell castell medieval com a caserna militar dels terços castellans, amb la rehabilitació i millora de les seves defenses com a fortalesa abaluartada a partir de 1692, com a element de control territorial i de vetlla de l’ordre interior del país.
Dins aquesta lògica, Cardona amb el seu castell i vila restava cridada a ser protagonista dels principals fets polítics i militars esdevinguts en el Principat amb el canvi de segle, els quals havien d’abocar Catalunya en el conflicte successori per la corona espanyola en contra de Felip V (1705-14). L’adhesió feta per Cardona a la causa encapçalada per l’arxiduc Carles d’Àustria (Carles III) adopta la seva màxima expressió amb el setge sofert a la tardor de 1711 per les tropes francoespanyoles sota el comandament del duc de Vendome, conclòs la vigília de Nadal amb un rotund fracàs de l’exercit de les dues corones enfront de les forces del mariscal austríac Starhemberg. En els tres anys següents, Cardona havia de romandre fidel a la causa catalana sota el comandament del seu governador militar Manuel Desvalls fins a la rendició de Barcelona, l’11 de setembre de 1714. Entre les capitulacions imposades pels vencedors, s’establia el lliurament del castell de Cardona com a condició per no passar la ciutat i els seus habitants per les armes. Una setmana després, amb data del 18 de setembre, la fortalesa obria les seves portes i la plaça d’armes era lliurada a les forces de Felip V. Cardona havia esdevingut així el darrer baluard de les llibertats catalanes.
En els dos segles següents, els eixos econòmics, socials i polítics de Cardona havien de giravoltar a l’entorn de les activitats derivades de la tradicional explotació de la sal, l’agricultura dels masos del seu terme fonamentada en el conreu de la vinya i la viticultura, i les manufactures tèxtils dels petits obradors locals, combinades amb la comandància militar del castell i la seva caserna (que en estat de guerra podia arribar a duplicar la població civil) i la cúria ducal des d’on s’administrava la batllia i ducat de Cardona, amb la munió d’oficials i famílies que restaven al seu servei (cardonins il•lustres).
Aquest ordre socioeconòmic havia de desaparèixer en el decurs del segle XIX, amb l’abolició de la jurisdicció senyorial i els seus drets arran de les Corts de Cadis (1812), com a primera fita d’un llarg procés que havia de concloure a la dècada de 1890 amb la retirada de tropes i bateries del castell, i la posterior supressió de la seva comandància militar, l’any 1903.
Mentrestant, el protagonisme havia estat pres per la societat civil i els hisendats locals i foranis, impulsors dels processos econòmics que entre el 1820 i el 1880 havien de conduir Cardona fins a la mecanització de les manufactures tèxtils i els seus antic obradors. D’aquesta manera, Cardona va experimentar una primera industrialització fonamentada en el tèxtil i les grans fàbriques de filatures vora el riu. Afavorits per la mà d’obra nouvinguda arran de la crisi agrària de la fil·loxera i el daltabaix dels pagesos rabassaires de la vinya, aquests nous espais industrials havien de dur Cardona a duplicar, a les portes del segle XX, la seva població fins a assolir la xifra dels 4.000 habitants.
La descoberta de les sals potàssiques feta l’any 1912 s’havia de traduir, en les set dècades següents (1929-1991), en la segona industrialització de Cardona, en el marc d’uns processos socieconòmics fonamentats en l’activitat minera, que havien de dur Cardona a duplicar de nou la seva població fins a superar els 8.000 habitants a la dècada de 1960-70, alhora que patir importants transformacions en el seu paisatge i urbanisme.
Descripció de les imatges:
- Imatge superior
Portal Major de Santa Maria de Graells, del segle XIV, amb la portalada i la seva torre pentagonal de la banda de mig dia. - Imatge inferior esquerra
Imatge de finals del segle XIX, del firal de Cardona en un dia de mercat amb l'església parroquial de Sant Miquel de rerefons. - Imatge inferior dreta
El Portal Major de Sant Miquel o Capdevila, del segle XIV, amb el conjunt de la vila i el castell de rerefons.