Cardonins il·lustres històrics

(1320 -† Cardona, 1400). 12è vescomte de Cardona i 1r comte de Cardona.

Fill del vescomte Hug Folc I i de Beatriu d’Anglesola, fou un dels consellers més propers del rei Pere III en els darrers anys de la seva vida. Per aquesta raó, i pels molts serveis presents prestats a la Corona, va rebre del monarca el títol de comte, raó per la qual el vescomtat de Cardona va ser enaltit a comtat. D’aquesta manera, els Cardona assolien la màxima dignitat nobiliària i s’equiparaven als casals comtals d'Empúries, Prades, Urgell i Pallars. Va incrementar, així mateix, el patrimoni del llinatge ja que, l'any 1381, rebia el vescomtat de Vilamur del seu oncle, Ramon d'Anglesola, i, el 1386, heretava del mateix oncle la baronia de Bellpuig. En darrer terme, la seva preeminència a la cort de Barcelona en temps de Joan II (1387-1395) li va suposar ser investit, l'any 1392, almirall de la Corona d’Aragó.

(1375 - † Cardona 1442). 2n comte de Cardona.

Fill primogènit d'Hug Folc II, amb la seva segona esposa, Beatriu de Luna. L’any 1396, va formar part de la comitiva que anà vers Sicília a cercar el nou rei Martí I, que l’any següent li conferia l’almirallat de la Corona en substitució del seu pare. L'any 1399, el mateix dia de la coronació, el rei l'armava cavaller, portant l'espasa reial en la comitiva. En els quaranta-dos anys del seu govern, Joan Ramon Folc I va estar omnipresent en els principals successos polítics i militars esdevinguts al Principat. L'any 1409, ell i el seu germà, Antoni de Cardona, acompanyaven Martí el Jove en l'expedició de Sardenya i combatien amb ell a Sanluri, on moriria el primogènit de la corona. I l'any següent veien morir el seu benefactor, el rei Martí I l'Humà, iniciant-se així l'interregne, on tots dos germans jugarien un paper capdavanter. Inicialment defensors de la causa urgellista, una vegada promulgada la sentència dels nou compromisaris de Casp, el juny de 1412, el comte Joan Ramon Folc I seria el principal valedor del casal dels Trastàmares, mantenint-se fidel al nou rei Ferran I d'Antequera enfront de la revolta de Jaume d'Urgell. Una adhesió a la nova dinastia que el portaria a col·laborar estretament a nivell de política interior i exterior amb Alfons IV, amb la seva participació personal en l concili de Constança (1416-18), el finançament de l'expedició reial a Sardenya que acabà amb la conquesta del regne de Nàpols (1419-20) i el posterior rescat del rei Alfons amb el saqueig del port i ciutat de Marsella de retorn a Barcelona (1423). Serveis a la Corona que van suposar la concessió del títol comtal de Prades a favor de la casa de Cardona i els seus hereus.

(n. a Cardona - † Barcelona, 1419). Banquers

Fills de Guillem Colom i de Sibil•la de Torroella, ambdós germans s’establiren a la ciutat de Barcelona per donar continuïtat al negoci familiar com a canvistes i banquers mitjançant la creació de la taula de canvi o banca Colom, una de les diverses banques privades que van funcionar a Barcelona de finals del segle XIV, que va servir per finançar els negocis dels mercaders de Cardona i les finances dels comtes de Cardona.

(n. a Cardona - † Barcelona, a. 1445). Mercader.

Fill d’Arnau de Navel i Sibil•la Mitjans, es va casar amb Romieta, la filla del mercader Pere de Fontelles, per establir-se després entre Cardona i la ciutat de Barcelona, des d’on va participar del comerç de llarg abast en l’àmbit de la Mediterrània. L’any 1406 consta que fou el cònsol dels catalans a Tunis.

(1446 - † Cardona, 1513). 5è comte de Cardona i 1r duc de Cardona.

Fill de Joan Ramon Folc III (1418-†1486) i Joana d’Urgell. En el transcurs de la Guerra Civil catalana (1462-1472), pare i fill es van mantenir fidels a Joan II i al seu fill Ferran. Les victòries del comte Joan Ramon Folc III van mantenir en el tron el vacil•lant poder de Joan II, circumstància aquesta que el va convertir en la màxima figura política del Principat. Respecte al seu fill, el futur comte Joan Ramon Folc IV, també va participar de les campanyes paternes en el transcurs de la guerra. De fet, ja el trobem al costat de l’infant Ferran en el setge de la Força de Girona (1462) on van lluitar contra el comte Hug Roger III de Pallars, cap de l’exèrcit de la Generalitat. L’any 1467, va ser nomenat pel rei Conestable d’Aragó, dignitat que representava el comandament suprem de l’exèrcit reial, i el casà amb la seva cunyada Aldonça Enríquez de Castella. Acabada la guerra, el comte va servir Ferran II a Extremadura i a Catalunya, com a capità general contra els remences i fou també un dels negociadors de la sentència de Guadalupe (1486), mentre que el seu fill va ser diputat del General (1473-76) i destacà sobre manera a les corts de 1473-79. Després de la mort del seu pare (1486), i un cop assumida la titularitat del comtat de Cardona, l’encapçalament del comte de la companya militar contra el comte Hug Roger III de Pallars entre els anys 1479 i 1491 com a capità general dels exèrcits reials, significaren que el rei Ferran II enaltís el comtat de Cardona en ducat, dignitat fins ara reservada exclusivament als infants de la casa reial.

(s.d.). Jurista.

Doctor en Dret i catedràtic de la Universitat de Cervera. De la seva obra cal destacar Volumen Velitationum Juris Academicarum Publicae disputationis Exercitationis gratia expositarum, quinque tractatus complectens.

(n. a Cardona-† Barcelona, 1712). Frare dominic i teòleg.

Religiós de l’orde de Predicadors, fou catedràtic de Teologia de la Universitat de Barcelona. Regent del convent de la Minerva de Roma, retornà a Catalunya l’any 1705 on continuà la seva obra teològica de la qual cal destacar els sis volums de la seva Theologia moralis i Philosophia, a més d'una col·lecció de sermons.

(Cardona, 1627-† Barcelona, 1700). Escultor.

Fill del també escultor Andreu Sala, autor del retaule major de la parroquial de Sant Miquel de Cardona (1600), va ser un dels escultors barcelonins amb més anomenada del seu temps com a exponent de la influència del barroc en l’escultura, juntament amb el seu pare. Format amb Francesc Santacruz, el 1685 era ciutadà de Barcelona. Entre d’altres obres, és autor del retaule major del monestir de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona (1686), a més de les imatges de Sant Francesc Xavier a la catedral de Barcelona (1687), de Sant Ignasi de Loiola a Santa Maria del Mar (1690) i la de Sant Gaietà conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya (vegeu F. FONTBONA I DE VALLESCAR, «Andreu Sala», Gran Enciclopèdia Catalana, 13, Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, 1979, p. 65).

(n. a Cardona -† Cardona, a.1660). Imaginaire i escultor.

Fill del paraire Joan Ribera, la seva activitat com a escultor local s’ha de situar en la segona meitat del segle XVII al costat d’altres vilatans companys d’ofici com ara Andreu Sala, Domènec Rovira, Celdoni Calvet, Celdoni Bru i Joan Bàlius. En paraules de Joan Bosch, en el seu estudi sobre l’escultura bagenca del XVII, Josep Ribera “encarna el vessant més discret del conjunt de tallers que investiguem, el d’un mestre escultor concentrat en la manufactura de comandes menors guiades per horitzonts d’exigència baixos i de poc pressupost” (vegeu J. BOSCH I BALLBONA, Els tallers d’escultura al Bages del segle XVII, Manresa, Fund. Caixa de Manresa, 1990, p. 95).

(Cardona, 1652- † Barcelona, 1736). Frare mercedari, Doctor en Teologia, arxiver i historiador.

Fill de l’escultor Josep Ribera i Agnès Casanova. L’any 1676 professà a l'orde de la Mercè. Estudià a Alcalà, es doctorà en Teologia a Barcelona, rector de la capella reial, elector i definidor general, consultor i secretari del vicari general seu vacant i provincial d'Aragó. El 1706 fou nomenat especulador (diplomatarista) de l'arxiu reial, després anomenat Arxiu de la Corona d'Aragó: catalogà els registres de la Cancelleria i els pergamins, féu copiar els pergamins comtals fins a Ramon Berenguer I, ordenà cronològicament les butlles i alfabèticament els índexs de Josep Claris. En plena reorganització el sorprengué el setge de Barcelona per les tropes de Felip V i fugí a Vic. Un cop rendida Barcelona, retorna a la ciutat. En no ser renovat en el càrrec, es va dedicar a la investigació: el 1718 fou nomenat historiador general de l'orde; el 1729 ingressà a l'Acadèmia de Bones Lletres. Publicà una defensa dels drets reials, Real Capilla de Barcelona (1694), obres sobre l'orde mercedària (1725, 1726, 1736), una Genealogía de la familia de Cervellón (1733) i va deixar inèdites diverses obres i la transcripció del cartulari anomenat de Caldes del segle XIV. Va ser l’autor d’una primera història de Cardona, mai publicada i, dissortadament, desapareguda.

(n. a Cardona - † Marsella, 1766). Frare franciscà i matemàtic.

Religiós de l’orde de Menors i conventual a Sant Francesc de Barcelona. Dedicà principalment els seus estudis a les matemàtiques i l’òptica. Cal destacar la seva obra Amusements philosophiques sur diverses parties des sciences et principalement de la Phisique et des mathématiques que fou impresa l’any 1763 a Amsterdam.

(La Selva (Solsonès), 1805 - † Cardona, 1873). Prevere, cronista local i artesà de la sal.

Religiós nascut a la parròquia de Sant Climent de la Selva que fou vicari de Cardona. Els seus estudis el convertiren en cronista de la vila, director de l’Hospital de Sang i capellà castrense. Mossèn Joan Riba i Fíguls és recordat per la seva afició a l’herbotànica i a la floricultura, encara que cal destacar especialment la seva obra escultòrica en peces de sal, vigent a dia d’avui a la vila. La seva obra li valgué diversos reconeixements a nivell nacional i internacional.

(n. a Cardona - † Tortosa, 1861). Teòleg i bisbe de Tortosa.

Religiós que fou nomenat bisbe de Tortosa després de ser catedràtic i rector del Seminari de Solsona. El seu nomenament com a bisbe, l’any 1860, estigué marcat pel fet que feia tres segles que, a Tortosa, no s’hi havia congregat cap bisbe. Miquel Pratmans i Llambès va traduir del francès l’obra El camino del púlpito.

(Cardona, 1763 - † Barcelona, 1838). Doctor en medicina.

Ramon Merli i Feixes fou llicenciat en Medicina l’any 1786 per la Universitat de Cervera. Posteriorment es doctorà en aquests estudis. De la seva carrera mèdica destaca el seu càrrec de degà de l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona i vocal de la Junta Provincial de Sanitat. El seu estudi més destacat fou Arte de detener y aniquilar las epidemias y el verdadero secreto para no contagiarse en tiempo de peste.

(Cardona, 1901 - † Barcelona, 1976). Escriptor i poeta.

Manuel Bertran i Oriola, encara que va treballar durant tota la seva vida als Tallers Vulcano de Barcelona, dedicà el seu temps lliure a l’escriptura. Des de 1921 publicà importants poemes com Fantasia gramatical, que obtingué la Viola d’or i d’argent als Jocs Florals de Lleida l’any 1932, o Jesucrist en mi, que aconseguí la Viola l’any 1934 als Jocs Florals de Barcelona. El 1955 obtingué el premi Ciutat de Barcelona amb el llibre de poemes Ciutat de Déu.

(fill il·lustre de la vila)

Fill d'una modesta família oriünda de Guissona establerta a Cardona, Ramon i el seu germà Manuel (que s'havia format en l'ofici de rellotger a Barcelona) decidiren fer les Amèriques i amb data del 4 de desembre de 1886 desembarcaven a Montevideo. Sis anys després, amb data del 20 de juliol de 1892, els estalvis aconseguits mercès a diversos treballs els permetien obrir un petit taller de rellotgeria en el núm. 177 del carrer de San Martín de Buenos Aires. Taller que amb el pas del temps va esdevenir un pròsper negoci d'orfebreria i rellotgeria, la Casa Escasany S.A., amb la seu central a la botiga situada en el carrer Perú, cantonada Rivadavia, i sucursals a les ciutats de Bahía Blanca, Mendoza, Tucumán i Mar de Plata. A banda de les seves activitats comercials, es van distingir per la seva vocació cultural, alhora que van pertànyer com a socis a diverses entitats catalanes de Buenos Aires, sense desvincular-se mai de la seva vila nadiua. L’any 1908 ja feien donació de 3.000 pessetes a l'Ajuntament de Cardona per a remediar els efectes de les inundacions de l'octubre anterior de 1907 sobre les famílies més humils que treballaven a les fàbriques de filats aturades. Tanmateix, la filantropia dels dos germans Escasany envers Cardona és recordada pel seu interès per la instrucció pública local amb el finançament i construcció entre els anys 1924 i 1925 del nou grup escolar que havia de portar el seu nom: Germans Escasany, amb projecte de l'arquitecte noucentista Lluís Planas Calvet. En sessió del 16 de setembre de 1924, el Consistori els va nomenar fills il·lustres de la vila i els va dedicar el carrer del Mercat en agraïment a la seva generositat.

(Cardona, 1869 - † Buenos Aires, Argentina, 1948). Comerciant i filantrop.

Fill d'una modesta família oriünda de Guissona establerta a Cardona, Ramon i el seu germà Manuel (que s'havia format en l'ofici de rellotger a Barcelona) decidiren fer les Amèriques i amb data del 4 de desembre de 1886 desembarcaven a Montevideo. Sis anys després, amb data del 20 de juliol de 1892, els estalvis aconseguits mercès a diversos treballs els permetien obrir un petit taller de rellotgeria en el núm. 177 del carrer de San Martín de Buenos Aires. Taller que amb el pas del temps va esdevenir un pròsper negoci d'orfebreria i rellotgeria, la Casa Escasany S.A., amb la seu central a la botiga situada en el carrer Perú, cantonada Rivadavia, i sucursals a les ciutats de Bahía Blanca, Mendoza, Tucumán i Mar de Plata. A banda de les seves activitats comercials, es van distingir per la seva vocació cultural, alhora que van pertànyer com a socis a diverses entitats catalanes de Buenos Aires, sense desvincular-se mai de la seva vila nadiua. L’any 1908 ja feien donació de 3.000 pessetes a l'Ajuntament de Cardona per a remediar els efectes de les inundacions de l'octubre anterior de 1907 sobre les famílies més humils que treballaven a les fàbriques de filats aturades. Tanmateix, la filantropia dels dos germans Escasany envers Cardona és recordada pel seu interès per la instrucció pública local amb el finançament i construcció entre els anys 1924 i 1925 del nou grup escolar que havia de portar el seu nom: Germans Escasany, amb projecte de l'arquitecte noucentista Lluís Planas Calvet. En sessió del 16 de setembre de 1924, el Consistori els va nomenar fills il·lustres de la vila i els va dedicar el carrer del Mercat en agraïment a la seva generositat.

(fill predilecte i medalla d'or de la vila)

Religiós nascut a Cardona, va destacar per ser un del pioners en l’arqueologia de la Catalunya central. Les seves diverses excavacions i els seus corresponents estudis li valgueren el nomenament de director del Museu Arqueològic Diocesà de Solsona, l’any 1907, càrrec que va mantenir fins al 1925. Paral•lelament, també fou nomenat delegat director de la Junta Superior d’Excavacions de Madrid. La seva importància com a arqueòleg el portà no només a realitzar més de dues-centes excavacions a la Catalunya central, sinó que Mn. Joan Serra i Vilaró va estar al capdavant de diverses excavacions a Tarragona. La seva feina fou corresposta amb el reconeixement de la Reial Acadèmia de la Història de Barcelona, Reial Acadèmia de la Història de Madrid i l’important guardó de l’Institut Imperial d’Arqueologia de Berlín. L'any 1953 l'Ajuntament de Cardona va reconèixer els destacats mèrits de Serra i Vilaró en el camp de la història i l'arqueologia atorgant-li el títol de fill predilecte de Cardona i concedint-li la medalla d'or de la vila.

(1220 - † Cardona, 1276). 8è vescomte de Cardona.

Fill del vescomte Ramon Folc IV i Agnès de Tarroja, fou un dels capitostos de la noblesa revoltada contra el rei Jaume I, sovint va encapçalar les cavalcades dels barons contra el reialme, com ara, l’any 1274, quan es negà a reconèixer la potestat del monarca sobre Cardona i el seu castell.

(1240 - † Cardona, 1320). 9è vescomte de Cardona.

Fill de Ramon Folc V i Sibil·la d’Empúries, va secundar a semblança del seu pare la gran revolta de la noblesa de 1280 fins a la derrota de Balaguer. La seva posterior captura i presidi a mans del rei Pere II va significar el redreç de les relacions amb el casal comtal-reial de Barcelona, que tan profitoses havien de ser en el futur per als vescomtes, comtes i ducs de Cardona.

(n. a Cardona-† Barcelona, 1347/48). Mercaders.

Fills del negociant local Ramon Ros, ambdós germans s’establiren en el Born de Barcelona on exerciren com a mercaders i constituïren la societat mercantil Ros & Co., una de les societats comercials més importants del moment, amb una nombrosa plantilla d'agents distribuïts arreu del Principat.

(fill predilecte i primera medalla d'or de la vila)

Nét del fabricant berguedà Josep Viladomat i Gorgas (†1878) i fill de Ramon Compte i Serra (†1907) i Maria Viladomat i Solanes (†1910), fundadors de Compte y Viladomat S.A., societat titular de les fàbriques de la Costa (1879) i el Paperer (1888). Nascut en el casal de l'Arenal (conegut també com a cal Pilaté) propietat de la seva família, Josep va heretar la titularitat de la societat el 1910, un cop morts els seus pares. Destacà, així mateix, per la seva vessant social amb l'establiment d'ajuts als seus treballadors accidentats (molt abans de la Llei d'Accidents de Treball) i pensions per a la seva jubilació. L'any 1927, va fer donació d'un milió de pessetes al Clínic de Barcelona arran de la greu crisi que patia l'hospital (fet que el va fer mereixedor de la Creu de Beneficència per part del Govern). A més d'unes altres 50.000 pessetes per a l'Hospital Sant Jaume de Cardona, amb la concessió del títol de president d'honor de l'hospital i fill predilecte de Cardona. Amb l'esclat de la Guerra Civil s'exilià fins al final de la contesa. En retornar, va costejar el nou edifici de l'Ajuntament de Cardona (1940-44), segons projecte de l'arquitecte Adolf Florensa, i de l'Hospital de Sant Jaume.

(fill predilecte de la vila)

Eudald Clotet i Fíguls va néixer a Cardona el 19 de març de 1892, fill de Ramon Clotet i Fíguls i de Mariana Fíguls i Tort. Amb motiu de la seva trajectòria personal i professional, la vila de Cardona li va atorgar l’any 1960 el títol de Fill Predilecte i li va concedir la Medalla d’Or de la vila. Eudald Clotet i Fíguls va ser comissari del Servei d’Hospitalitzacions i Ambulàncies de l’Ajuntament de Barcelona, tasca que va desenvolupar durant més de 30 anys i en la qual va mostrar sempre el seu incansable esperit de servei i ajuda als altres, especialment vers els més desafavorits. La seva vila natal va reconèixer la figura d’Eudald Clotet i Fíguls (conegut també amb el nom d’Eudalet Tarrissé) per la seva intensa labor benèfica i social en favor de les persones més necessitades.

Polític català

Nebot de Víctor Balaguer, per part de mare, va militar, primer al Partit Liberal Fusionista, per després passar al Partit Conservador, del qual va ser diputat pel districte de Berga a les eleccions generals espanyoles de 1881, 1884, 1886, 1893 i 1896. Així mateix, entre 1889 i 1890, fou governador civil de la província d'Albacete. Va ser nomenat fill adoptiu de la vila de Cardona arran de la concessió feta a l’Ajuntament de Cardona del títol d’Excel·lència per part de la Reina Regent, "por el progreso de su industria y fomento de su instrucción popular", mitjançant Reial Decret expedit pel Ministeri de Governació amb data del 3 d’octubre de 1894. La participació del diputat Marín havia estat clau en la concessió del títol. Per aquesta raó, a la sessió del Ple municipal del dia 29 de desembre de 1894, se li concedia el títol de Fill Adoptiu "por los desvelos con que ha procurado siempre fomentar el bienestar y prosperidad de esta población", amb especial consignació a les actes del ple. Així mateix, l’any 1892 havia gestionat davant el ministre de Foment i el director general d’Obres públiques que el projecte de la carretera d’Anfesta a Correà (actual carretera del Miracle) en el pla extraordinari d’estudis de carreteres aprovat aleshores.

(n. a Cardona-† Barcelona, 1615). Cavaller, Oïdor Militar i Arxiver Reial.

Fill del notari cardoní Joan Olzina i Marquesa Ferran, es va esposar amb Caterina de Pedrolo, filla del cavaller Gabriel de Pedrolo, de la vila de Valls, per establir la seva residència a la ciutat de Barcelona, on fou armat cavaller, l'any 1582, per després ser nomenat Oïdor Militar, Arxiver Real, escrivà de manament i secretari del Virrei de Catalunya, amb quaranta-set anys al servei al rei.

(Cardona, 1807 - † Madrid, 1857). Jurista.

Catedràtic de la Facultat de Dret a la Universitat de Barcelona i membre de l’Acadèmia de les Bones Lletres. De la seva obra cal destacar Tratado elemental de Derecho romano y español i, especialment, Instituciones de Derecho mercantil de España.

(fill adoptiu de la vila)

Fill de Manuel López Martínez, botiguer establert a Sarrià, i de Dolors Picó i Peig, filla d’una família cardonina dedicada a la pastisseria. Llicenciat en lletres l’any 1908 per la Universitat de Barcelona, va entrar a treballar per la Diputació de Barcelona, per ocupar després el càrrec de secretari perpetu de la Societat Econòmica d’Amics del País. Amic de Carner i mestre de Carles Riba, va fundar amb Joaquim Folguera La Revista i les Publicacions de la Revista. Alhora que membre de l’Institut d’Estudis Catalans d’ençà el 1933. Els seus primers llibres tingueren molt ressò entre els crítics (Xènius, Riba) i una àmplia influència literària. Intermezzo-galant (1910) i Turment-frument (1910) enceten una línia que parteix mes de la introspecció i de les lectures que de la realitat. Poemes del port (1911), Amor, Senyor (1912) i Epigramata (1915) marquen la seva evolució espiritual i la recerca de Déu, l’espectacle de la ciutat i el gust per la imatge intel•lectualitzada i l’epigrama, un dels quals serví a Ortega y Gasset per a formular la teoria de la metàfora. L'ofrena (1915) dóna el neguit i un cert rebuig de la mort. De vegades hi ressons a Ausiàs March, i sovint els simbolistes francesos. Cants i al•legories (1917), El meu pare i jo (1920), Popularitat (1922), La nova ofrena (1922) i Elegia (1925) accentuen el torrent in¬tel•lectual i filosòfic i l’estil de la poesia pura. Invocació secular (1926), centrat en la creació d'Adam i Eva, té una arrencada bíblica i reminiscències de Dante. Epitalami (1931), Variacions líriques (1935) i Epifania (1936) reiteren uns altres dels seus motius: el Déu personal i tutelar, l’amor, la llar i la quotidianitat, l’amistat, la pàtria sense abrandaments i l’ètica ideal de l'home. Poesia metafísica o madrigalesca, concep¬tual i de vegades abrupta, abstrusa o circumstancial, cerca l’ascesi d'ell mateix i la nuditat expressiva, però amb poca musicalitat. A la postguerra, la seva obra, que en conjunt abasta prop de noranta títols, s’acosta a Claudel, i es feu mes apologètica i teològica: Via Crucis (1947), Maria Assumpta (1947), Job (1948), Oda a Roma (1950), El mirall de Déu (1951), etc, i la poesia completa (1948), de la qual ha sortit només un nodrit volum. La seva prosa, típicament orsiana i de vegades superficial, recull notes, articles i epistolaris. Cal destacar-ne Moralitats i pretextos (1917), L'home del qual es parla (1922), A mig aire del temps i Lleures del pensament (1935). L’any 1955, amb data de 4 d’octubre, l’Ajuntament de Cardona li va concedir el títol de Fill Adoptiu en reconeixement a la seva trajectòria literària i a la voluntat de donar el seu fons personal de literatura italiana, integrat per uns cent cinquanta volums. La donació es va fer efectiva el 14 de setembre de 1958 i el fons va ser cedit per la seva custòdia a la Casa de Cultura de la Caixa de Pensions, en la sala de lectura anomenada Biblioteca López-Picó. Alhora que es col•locava una làpida commemorativa a la casa pairals dels Picó, en el número 18 del carrer Escasany. Vuit mesos desprès, el 24 de maig, el poeta moria.